Per què escrivim a algú que ja no hi és, a algú que sabem que no respondrà mai? Quin és el magnetisme d’una carta manuscrita que la fa imprescindible fins i tot després de la vida? És més fàcil plasmar les emocions per escrit perquè no tenim davant la persona a la qual adrecem les nostres paraules? Sobre aquest bateig del cor que es produeix quan escrivim una carta d’amor conversesn Martí Gironell i Laia Santís, autora d’una de les missives del primer volum de Cartes d’amor. Totes dues són persones enamorades d’aquell moment íntim i quasi insuperable en què se sent el xiuxiueig de la tinta que va quedant impresa sobre un paper.

Cartes entre artistes. Cartes d’estiu, que conformen la crònica d’una joventut. Cartes que podrien haver aturat una guerra. Cartes que no s’haurien d’haver enviat mai. O que mai es van obrir. I cartes que expliquen els sentiments que omplen el cor quan una relació d’amor s’ha buidat. L’Agnès Marquès i el Juanma Quesada, autor d’una de les missives del segon volum de Cartes d’amor, conversen entorn de les paraules carregades d’emocions que acaben escrites en un paper.

S'enviaven cartes, escrites a mà, és clar. Fins i tot amb ploma. Es confessaven, en aquelles línies, tot el que sentien. Que enamorats que estaven els avis del Toni Cruanyes, i els pares de la Mercè Charles. I, en aquesta xerrada, cadascun dels dos no sols recorda aquelles cartes de lletra preciosa, sinó que confessa que són un autèntic tresor que ha tingut la sort de rescatar. Per això, tots dos somriuen relatant el contingut d'aquelles missives, escrites amb la mateixa tendresa que delata aquesta trobada entre el Toni i la Mercè.